Contra la pobreza y las desigualdades, exigimos nuestros derechos

La Declaració Universal dels Drets Humans estableix que tots ells són universals, interdependents i no jerarquitzables; és a dir, que són inherents a tota persona, que depenen els uns dels altres i que tenen la mateixa importància. L’erradicació de la pobresa i les desigualtats està estretament lligada amb la garantia dels drets fonamentals, que malgrat les normes jurídiques internacionals i els compromisos adquirits pels Estats avui dia s’incompleixen de manera generalitzada.

Els drets socials bàsics han de gaudir del mateix grau de protecció i garantia legal que la resta de drets fonamentals, i perquè es facin efectius cal que la societat civil sigui conscient de la seva importància i en reclami el compliment. La vulneració de certs drets s’ha fet més visible en el context de crisi iniciada al 2008, que ha evidenciat el deteriorament de l’Estat de Benestar quan bona part de la ciutadania no pot assolir els mínims que permeten gaudir d’una vida digna.

Si els drets no es defensen i s’enforteixen, la societat s’afebleix. Per això és imprescindible recordar que es poden reclamar davant la justícia i exigir als Estats que promoguin, respectin i protegeixin els Drets Humans i la dignitat de les persones. Ara més que mai, la mobilització civil i la solidaritat global són essencials per construir una societat més justa, on totes les persones puguem gaudir de les mateixes oportunitats.

La plataforma POBRESA ZERO- JUSTÍCIA GLOBAL, amb motiu de la commemoració el 17 d’octubre del Dia internacional per a l’erradicació de la pobresa, exigeix el compliment dels drets que s’indiquen a continuació com a base perquè es facin efectius tots els que reconeix el nostre ordenament jurídic.

DRET A L’ALIMENTACIÓ  La fam  representa el major risc per a la salut al món: 815 milions  de persones no tenen aliments suficients per portar una vida sana i 155 milions d’infants menors de 5 anys pateixen desnutrició crònica. La malnutrició no és un problema d’arrel exclusivament econòmica, sinó que té a veure amb factors socioculturals i està estretament lligada a l’ordre alimentari global, marcat per la mercantilització dels aliments. Des de la perspectiva de  l’autonomia  personal, l’apoderament col•lectiu i la sobirania alimentària, calen polítiques integrals que incloguin la garantia    de  rendes  per assegurar l’accés de tothom a una dieta suficient, saludable i equilibrada. I, per altra banda, calen també solucions globals que abordin l’ordre alimentari en totes les seves fases: producció, distribució i consum, evitant l’especulació amb béns de primera necessitat i el malbaratament alimentari.

DRET A LA SALUT   La  salut  és  un  dret  individual  amb  un  component  col•lectiu,  públic i comunitari.  Les  retallades  que  va  patir  el  nostre  Sistema  Nacional  de  Salut  van  suposar  la supressió del caràcter universal que havia tingut fins el 2012 i la vulneració del principi d’equitat. A més, el nou sistema de copagament farmacèutic significa un augment generalitzat de l’aportació per  part de tots els col•lectius, incloent-hi les persones amb rendes baixes o pensionistes. Es tracta de reformes amb voluntat economicista que qüestionen la universalitat del sistema de salut, augmenten les desigualtats socials i poden resultar contraproduents en termes de  despesa.  Per  revertir aquest deteriorament cal derogar el Reial Decret 16/2012 i desplegar completament la llei d'accés universal al sistema sanitari públic, així com ampliar la cartera de serveis del Servei Català de la Salut, reduir les llistes d’espera i controlar l’augment dels preus dels medicaments que imposa la indústria farmacèutica.

DRET A L’EDUCACIÓ L’educació és una eina bàsica per reduir les desigualtats, trencar el cicle que perpetua  la  pobresa  i  afavorir  la mobilitat  social,  de manera  que  resulta  clau  per  garantir oportunitats als sectors més desafavorits. Avui el dret a l’escolarització en la primera infància no està plenament garantit i per evitar la segregació i corregir la fractura escolar,  que  està  esdevenint estructural, cal millorar l’accessibilitat econòmica i geogràfica de l’escolarització obligatòria, l’accés  a l’educació postobligatòria, l’atenció a la diversitat, l’accés a l’educació fora de l’horari lectiu i l’equitat en el procés d’admissió. Per fer-ho possible, el percentatge del PIB destinat a educació s’ha d’incrementar fins assolir el 6% que marca la llei i cal desplegar una veritable acció comunitària que vagi més enllà de la pura escolarització.

DRET A L’HABITATGE La vulneració del dret a l’habitatge representa una de les cares més crues de la crisi sistèmica que vivim. En un context de salvatge mercantilització de l’habitatge i de clar dèficit de parc públic social, l’atur i la precarietat laboral han propiciat que la davallada d’ingressos de  les llars es traduís en  l’exclusió  residencial  de  bona  part  de  la  població.  El  fenomen  no  és exclusiu dels col•lectius vulnerables, sinó que és un problema generalitzat de primer ordre en vies d’esdevenir estructural, sovint acompanyat a més per altres problemàtiques com ara la pobresa energètica pel cost dels subministraments bàsics. L’impacte directe en la salut acaba repercutint en molts altres àmbits, de manera que l’emergència habitacional afecta també altres drets fonamentals. Per corregir la situació cal posar a disposició de les necessitats socials l’elevat nombre d’habitatges buits en mans d’entitats financeres, regular el mercat de lloguer limitant els preus i donant estabilitat als contractes, lluitar contra els processos de pressió turística per evitar l’expulsió dels veïns i les veïnes dels barris, i acostar el parc d’habitatge públic als estàndards europeus.

DRET AL TREBALL Tota persona té dret  a  tenir l’oportunitat de guanyar-se la vida mitjançant una ocupació lliurement escollida, la qual cosa comporta uns drets en relació a les condicions laborals, de participació i d’igualtat per garantir un entorn laboral digne. Avui el context socioeconòmic està derivant cap a un model on es legitima la vulneració del dret al treball en un mercat laboral cada cop més fragmentat i inestable arrel de la crisi i les reformes legislatives dels darrers anys, que s’han traduït en alts índexs d’atur i una forta precarització. Els baixos salaris comporten que tenir feina remunerada ja no sigui garantia de protecció contra la pobresa i el nombre de treballadors i treballadores pobres va en augment. Per reconduir la situació cal derogar les darreres reformes laborals, reforçar la negociació col•lectiva, incrementar el Salari Mínim Interprofessional fins el 60% del salari mitjà i fomentar un nou model productiu que generi més ocupació i de qualitat.

DRET A UNS INGRESSOS MÍNIMS A Catalunya el 19,2% de la població està en risc de pobresa i 176.200 persones viuen en llars sense ingressos. La forta divisió del model de protecció social espanyol entre les persones que cotitzen i les que no ho fan genera un ineficient sistema dual, i en tot cas avui ni les unes ni les altres tenen garantits uns ingressos mínims per a una vida digna. Cal desplegar plenament i consolidar la Renda Garantida de Ciutadania perquè sigui vertaderament un sistema universal que faci compatible la protecció social amb els ingressos procedents del treball, i actualitzar les quanties en correlació amb el cost de la vida. Les prestacions han de tenir un  enfocament preventiu que garanteixi els drets i preservi la llibertat de les persones.

DRET A LA MOBILITAT  Actualment hi ha més de 60 milions de persones desplaçades en   tot el món per motius polítics, de raça, religió, nacionalitat o pertinença a determinat grup social, fet que ens situa davant la pitjor crisi de persones refugiades  des  de  la  Segona Guerra Mundial.  Els països receptors sovint les retornen il•legalment a llocs on està amenaçat algun dels seus drets fonamentals, com el dret a la vida i la seguretat, i l’Estat espanyol és un dels molts que vulneren de manera sistemàtica el dret d’asil i el dret a la lliure circulació de persones. Milers d’homes, dones i infants moren ofegats a la Mar Mediterrània i Europa es consolida com una gran fortalesa que tanca fronteres i expulsa en lloc de facilitar vies  segures  i  acollir.  Cal  un  canvi  de  paradigma  en  la mobilitat  humana:  el  planeta  és  un patrimoni comú de tots els humans i qualsevol indret hauria de ser accessible a qualsevol persona que vulgui instal•lar-s’hi. A Espanya s’ha de derogar la llei d'estrangeria, injusta i discriminatòria, i tancar els set Centres d’Internament d’Estrangers. La Unió Europea ha de substituir l'acció de blindatge i control de fronteres per una missió de salvament i garantia de drets humans, facilitant les sortides dels països d'origen i les arribades a destí per vies segures i legals.

DRET A LA PARTICIPACIÓ En resposta a les nombroses protestes ciutadanes contra les mesures d’austeritat imposades a Europa arran de la crisi econòmica i financera, els Estats han adoptat legislacions que retallen els drets a la llibertat d’expressió, associació i reunió –fonamentals per exercir i reivindicar altres drets humans— amb l’objectiu de fer callar veus crítiques. Les denúncies contra les forces de seguretat per ús excessiu de la força i maltractaments a l’hora de dispersar manifestacions han estat freqüents, mentre que l’amenaça del terrorisme s’utilitza per justificar un progressiu estat de securització que erosiona l’estat de dret i desprotegeix les llibertats de les persones. A l’Estat espanyol cal revisar la reforma del Codi Penal i la nova Llei de Seguretat Ciutadana, que restringeixen i penalitzen aquests drets, i assegurar que cap mesura, llei o pla antiterrorista suposi una limitació injustificada o una extralimitació d’allò que estableix la normativa internacional de drets humans.

La defensa dels drets socials i l’exigibilitat de la seva aplicació han de ser una prioritat per als poders públics i per a la societat civil, ja que són fonamentals per al ple desenvolupament individual, la igualtat d’oportunitats i la construcció d’una societat justa i cohesionada. Els dèficits històrics del nostre Estat de Benestar s’han agreujat amb les polítiques dels darrers anys i no n’hi ha prou amb frenar la degradació del sistema de protecció o pal•liar els efectes d’un model socioeconòmic que genera grans desequilibris. Calen canvis estructurals i un compromís ferm dels poders públics per lluitar contra  les causes de la pobresa i  les desigualtats. Sostenir uns serveis públics de qualitat és un requisit imprescindible que necessita d’un sistema fiscal progressiu, just i solidari, construït sobre els principis de la redistribució i l’equitat.

Amb motiu del 17 d’octubre, Dia internacional per a l’erradicació de la pobresa, la plataforma Pobresa Zero– Justícia Global reclamem un canvi de model que es basi en els drets humans, la justícia social i la sostenibilitat. CONTRA LA POBRESA I LES DESIGUALTATS, EXIGIM ELS NOSTRES DRETS!

Enlaces relacionados

Página web de la plataforma Pobresa Zero– Justícia Global

Opciones de descarga