Obstacles jurídics en la protecció contra les desaparicions forçades

El Comitè Contra les Desaparicions Forçades (CED) va examinar Espanya en base al seu informe presentat al desembre 2012, donant així compliment al que indica l'article 29 de la Convenció Internacional per a la Protecció de totes les persones contra la desaparicions forçades, que estableix que els estats part presentaran al Comitè informes sobre les mesures contretes en la Convenció. Les observacions finals que el Comitè va fer a Espanya es van donar a conèixer en les seves sessions 62 i 63 celebrades el 5 i 6 novembre 2013.

El Comitè, en les seves observacions finals, assenyala que no troba en el Codi Penal una definició clara de desaparició forçada com tampoc els seus elements constitutius segons es recull en l'article 2 de la Convenció: "... s'entén per" desaparició forçada "l'arrest, la detenció , el segrest o qualsevol altra forma de privació de llibertat que siguin obra d'agents de l'estat o per persones o grups de persones que actuen amb l'autorització, el suport o l'aquiescència de l'estat, seguida de la negativa a reconèixer aquesta privació de llibertat o l'ocultació del parador de la persona desapareguda, sostraient a la protecció de la llei ". El comitè recomana a Espanya que incorpori la desaparició forçada "com un delicte autònom que s'ajusti a la definició continguda en l'article 2 [...] i sigui punible amb penes apropiades que tinguin en compte la seva extrema gravetat."

En aquest mateix ordre, el Comitè també denuncia la inexistència d'una definició de víctima en el Codi Penal, que porta com a conseqüència que les mesures de reparació siguin insuficients. Per això recomana adoptar mesures legislatives on s'asseguri una definició de víctima de conformitat amb el que estableix la Convenció. Suggereix també que s'ampliï les modalitats de reparació, ja que entén que no només es repara per mitjà d'indemnització ni d'un procés penal, sinó que n’hi ha d’altres com els que assenyala l'article 24, paràgraf 5 de la Convenció: la restitució, la readaptació, la satisfacció, el restabliment de la dignitat i la reputació i les garanties de no repetició.

Quant al règim de prescripció vigent, va veure amb preocupació la sentència Núm. 101/2012 del Tribunal Suprem en relació a la investigació de presumptes casos de desaparició forçada, fent èmfasi en el diu el Tribunal en això: "[...] l'argumentació sobre la permanència del delicte no deixa de ser una ficció contrària a la lògica jurídica. No és raonable argumentar que un detingut il·legalment el 1936, les restes no han estat trobats el 2006, pugui racionalment pensar que va seguir detingut més enllà del termini de prescripció de 20 anys, per assenyalar el termini màxim [...] ".

El Comitè suggereix que l’estat part vetlli perquè els terminis de prescripció es comptin efectivament a partir del moment en què cessa la desaparició forçada, és a dir, des que la persona apareix amb vida, es trobin les seves restes o es restitueixi la seva identitat. Així mateix, l’exhorta que asseguri que totes les desaparicions forçades siguin investigades de manera exhaustiva i imparcial, independentment del temps transcorregut des de l'inici de les mateixes i tot i que no s'hagi presentat cap denúncia formal; que s'adoptin les mesures necessàries, legislatives o judicials, amb la intenció de superar els obstacles jurídics d'ordre intern que puguin impedir tals investigacions, en particular la interpretació que s'ha donat a la llei d'amnistia; que els presumptes autors siguin jutjats i, de ser declarats culpables, sancionats de conformitat amb la gravetat dels seus actes; i que les víctimes rebin reparació adequada que inclogui els mitjans per a la seva rehabilitació i sigui sensible a qüestions de gènere ".

En un altre ordre, demana es garanteixi l'exercici de la jurisdicció universal per a aquests casos i que els tribunals militars no coneguin els casos de desaparicions forçades per considerar que aquests "no ofereixen la independència i imparcialitat requerides per la Convenció per abordar violacions als drets humans com les desaparicions forçades ... ". En aquest mateix ordre recomana que l'Estat garanteixi que les persones que estan implicades en un delicte de desaparició forçada no puguin influir en les investigacions directament ni indirectament.

Pel que fa a la recerca i identificació de les persones desaparegudes, el Comitè entén que és l'Estat qui té l'obligació d'aquestes tasques, com l'esclariment dels casos en cas de morts. Exhorta Espanya a prendre mesures econòmiques, tècniques i de personal, i suggereix l'adopció d'un òrgan específic per dur a terme aquestes tasques.

Al final de les seves observacions el Comitè recorda a l'estat espanyol que la Convenció l'obliga a garantir la investigació eficaç de totes les desaparicions forçades igual que els drets de les víctimes.