Els tres processos oberts en el Tribunal Suprem contra Garzón estan a punt de culminar. Estem davant d’una persecució política i judicial contra el jutge que va tenir el coratge d’iniciar la instrucció sobre la trama de corrupció partidista Gürtel. També, contra un dels pocs jutges del Poder Judicial espanyol que ha gosat investigar els crims del franquisme -atenent així la demanda de tutela judicial de nombroses associacions ciutadanes -, i iniciar un procés sobre els desapareguts com a conseqüència de la repressió i extermini franquista.
El 16 d’octubre de 2008 Garzón es va declarar competent per investigar els crims del franquisme. I ho va fer en base a l’evolució del Dret penal internacional adreçat a protegir i sancionar les violacions dels drets humans més elementals. Segons aquest Dret, els crims contra la humanitat, els crims de guerra i el genocidi integren una categoria de delictes que es caracteritzen per la prohibició de tota impunitat i prescripció. Delictes que no poden ser objecte d’amnistia, oblit i perdó. Resta així desautoritzat aquell Estat que, normalment en el trànsit d’una dictadura a un règim posterior, adopti normes i altres disposicions que impedeixin la persecució dels delictes d’aquesta magnitud. D’aquí l’anul·lació de la “Ley de punto final y obediencia debida” a l’Argentina; o també que l’Audiència Nacional hagi pogut processar a Pinochet i jutjar a Scilingo, entre d’altres. D’aquí també que la Llei d’Amnistia espanyola de 1977, com ho ha indicat el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, tampoc no pugui emparar la impunitat i la falta d’investigació d’aquests tipus delictius.
Però quan la mirada de la justícia espanyola s’ha volgut projectar sobre el nostre passat històric, la realitat política s’ha desemmascarat. I així la demanda de Manos Limpias i de Libertad e Identidad, hereves directes del franquisme, contra el jutge Garzón, acusant-lo de prevaricació per pretendre investigar els crims del franquisme ha estat acceptada pel Tribunal Suprem. Això ja (ha comportat), ara com ara, la interrupció d’aquesta investigació, la separació del jutge i el risc de la seva condemna.
Si aquesta condemna es produís suposaria una denegació de justícia particularment greu per a les víctimes del franquisme que el jutge havia emparat. També, i per extensió, la denegació de justícia i de restabliment de la veritat per a tots els actes criminals i violadors dels drets humans perpetrats per la dictadura. Entre d’altres, l’exili i la repressió republicana, el segrest de milers de nens en els anys de la dictadura, o bé la legítima pretensió d’anul•lació de les sentències dels consells de guerra i d’altres jurisdiccions franquistes, com ara el TOP. En resum, una intolerable contribució per a reforçar la impunitat de la que ha gaudit durant tant de temps la dictadura franquista !
En la persecució contra Garzón i en l’efecte intimidatori que aquesta pot tenir en altres jutges també hi ha en qüestió un menysteniment de la necessària independència dels jutges en la seva funció d’interpretar les lleis -i en general front a altres poders estatals- i una conculcació del dret penal internacional, instrument indispensable per a oferir una protecció front a violacions dels drets humans. En fi , hi ha doncs un gran desconeixement i transgressió de l’Estat democràtic i de Dret previst a la Constitució espanyola!
Els que entenem la democràcia com un procés que ha d’avançar en matèria de drets, participació ciutadana autèntica i igualitària, pensem que examinar públicament els crims del franquisme contra els defensors del règim legítim republicà, fer justícia i reparar el dany a les víctimes és un camí del tot imprescindible. Com també ho és restablir la memòria de la resistència antifeixista en vistes a una cultura que mereixi ser qualifi cada com a democràtica.
Absolució de Garzón!
Continuïtat en la instrucció de les causes pels desapareguts i els nens segrestats del franquisme, d’acord amb el dret penal internacional!
Opcions de descàrrega
