S’eternitza de la batalla judicial: la llengua a l’escola

Introducció

Fa més d’una dècada que el sistema educatiu català viu sota la pressió d’un conflicte judicial que qüestiona la continuïtat del seu model lingüístic. El passat 30 de març es va fer una passa més a la col·lisió entre la Generalitat de Catalunya i el Tribunal Superior de Justícia autonòmic. La darrera parada, però no pas la definitiva, entre les autoritats polítiques catalanes i el poder judicial.

En abordar l’exposició del conflicte, volem partir de tres premisses. La primera és que, com sosté la Declaració de Barcelona (1996), recolzada per la UNESCO[1], les llengües són un patrimoni immaterial de la humanitat, la conservació de les quals és un bé comú que interpel·la a tothom. Val la pena dir que la Constitució espanyola de 1978 es pronuncia clarament en aquest mateix sentit al seu article tercer[2].

La segona premissa és que, com no pot ser de cap altra manera, defensem la separació de poders. Per tant, entenem que entre legislatiu, executiu i judicial existeix una relació de control recíproc. Com a Administració pública, les decisions de la Generalitat de Catalunya han d’estar subjectes a la revisió del poder judicial. Ara bé, aquesta revisió tampoc es troba mancada d’exigències, com ho són la necessitat de motivació racional en els fets i en la Llei, de manera que no s’incompleixi la prohibició d’arbitrarietat dels poders públics, també esmentada a la Constitució de 1978[3].

En tercer lloc, però no menys important, sostenim que el conflicte legalista –al qual dedicarem la major part d’aquest document– només representa una petita part del problema de fons. Només a través d’un procés de diàleg respectuós, mancat de radicalismes artificiosos i de política de cridòria, les dues comunitats lingüístiques principals del Principat poden assolir una coexistència que, tot bastint la continuïtat existencial d’ambdues, en garanteixi una convivència satisfactòria.

1. Més d’una dècada de batalla judicial

A continuació, volem exposar un breu resum sobre les resolucions judicials més importants d’aquest conflicte, fins la darrera, l’aute del 30 de març. No és fàcil fer-ne una reconstrucció sintètica del reguitzell de sentències, autes i providències[4] que en els darrers anys han afectat a l’estatus del català a l’escola. Mirarem de ressenyar-ne les principals i exposar la seva importància en el conjunt del conflicte entorn el règim lingüístic de l’escola catalana.

1.1 Tribunal Constitucional: la sentència de l’Estatut

S’acostuma a dir que tot va començar al 2020, amb la sentència del 25%, però, en realitat, la batalla judicial es remunta enrere, més d’una dècada enrere. De fet, si som precisos, l’origen últim del conflicte es troba a la sentencia del Tribunal Constitucional (TC), del 2006, sobre l’Estatut Català[5]. En contra d’allò que es pugui esperar, la posició del català a l’escola va sortir força benparada, en aquesta resolució. Fent remissió a una sentència anterior de 1994, el TC conclou (FJ 24[6]):

“resulta perfectament «legítim que el català, en atenció a l’objectiu de la normalització lingüística a Catalunya, sigui el centre de gravetat d’aquest model de bilingüisme», sempre respectant el límit que «això no determini l’exclusió del castellà com a llengua docent de forma que quedi garantit el seu coneixement i ús en tot el territori de la Comunitat Autònoma» (STC 337/1994, FJ10)”

En altres paraules, la literalitat de l’art. 35 de l’Estatut, on es prescriu que el català s’utilitzi «normalment com llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament universitari i no universitari», va superar el filtre de constitucionalitat. Ara bé, això es va condicionar a interpretar-lo en termes que garantissin l’aprenentatge i inclusió del castellà. Aquesta condició interpretativa és, de fet, el punt de partida de tot el que vindria després.

Legítimament, algú pot demanar-se: ¿I és que el castellà no s’aprenia? Veient l’evolució històrica de l’Enquesta d’Usos Lingüístics[7] resulta difícil argumentar que l’ús o aprenentatge del castellà es trobi en perill a la nostra terra. L’any 2003, feien servir el català de manera preferent un 50’1% dels catalans, mentre un 44’1% feia ús preferent del castellà i un 4’7% d’ambdues per igual. Dues dècades després, l’ús habitual del català ha caigut al 32%, front al 47’8% d’ús preferent de castellà.

Fos com fos, diversos pares i mares ban acollir-se a la interpretació del Constitucional per considerar que dues hores de castellà curricular a la setmana no en garantien l’aprenentatge i el discriminaven com a idioma cooficial.

1.2 Tribunal Superior de Justícia i Tribunal Suprem: les sentències de 2012

A mitjans de 2009, un particular va sol·licitar al Departament d’Educació que la seva filla pogués rebre ensenyament habitual en castellà. Com era d’esperar, el Departament li va contestar amb una resolució desestimatòria, datada el 24 d’agost.

Contra aquesta resolució, l’afectat va interposar un recurs contenciós administratiu davant del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) de Catalunya. Tres anys més tard, aquest tribunal dictà una primera sentència, el 29 de maig de 2012[8], en la qual va estimar parcialment el dret del recurrent i de la seva filla a ordenant que:

«el castellà s’utilitzi també com a llengua vehicular, havent d’adoptar l’Administració demandada les mesures que es precisin per adaptar el sistema d’ensenyament que afecta a la nena [la seva filla] a la nova situació creada pel Tribuna Constitucional, que considera també el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, junt amb el català i declara d’igual manera el dret del recurrent a que totes les comunicacions, circulars i qualsevol altra documentació, tant oral com escrita, que li sigui adreçades pel centre escolar es facin també en castellà»

Al nostre entendre, aquesta sentència va fer una interpretació, com a poc, forçada d’allò que havia dit el Tribunal Constitucional. En tot cas, va ser recorreguda al Tribunal Suprem (TS) tant per la Generalitat, com pel propi recurrent.

Així arribem a la sentència de 24 de setembre de 2013 del Tribunal Suprem[9] que va confirmar la sentència de TSJ, imposant, per tant, a la Generalitat el deure de donar més presència al castellà al currículum educatiu. Ara bé, tots dos tribunals van abstenir-se de concretar els termes d’aquesta igualació, deixant llibertat a la Generalitat per donar compliment a la sentència de la manera que trobés més convenient.

Malgrat no sigui una aspecte estrictament jurídic de l’assumpte que ens ocupa, no podem obviar que, al 2013, estava començat el període de la nostra història política recent dominat per l’anomenat «Procés independentista». En aquest context, obeir la sentència, sense oposar resistència, no era políticament viable, però desobeir-la obertament era il·legal.

La Generalitat d’Artur Mas va començar un joc del gat i la rata, amb el poder judicial. El missatge oficiós, el que es feia ressonar més fort davant de la societat catalana, era que es protegiria el català a qualsevol preu. Però també s’anaven deixant caure algunes possibilitats, tot tantejant vies de complir d’una manera políticament dissimulada davant de l’opinió pública. Malgrat mai s’acabaren de concretar mesures oficials, el govern d’aleshores van sostenir que mitjançant una millora en l’atenció individualitzada, però mantenint el català com a llengua vehicular a l’aula, es cobririen les necessitats de tots els alumnes[10]. Com hom s’imaginarà, això no va satisfet ningú, menys encara les famílies disposades a anar a judici.

1.3 Tornem al Tribunal Superior de Justícia: la sentència del 25%

Dos anys més tard, el 24 d’abril de 2015, el Ministeri d’Educació va presentar un recurs al TSJ de Catalunya. Acusava a la Generalitat d’ignorar el compliment de les sentències del 2012, vulnerant, en conseqüència preceptes constitucionals (arts. 3.1, 14 i 27.1) i legals (Disposició Addicional 38ª de la L.O.E.) que demanen un ús del castellà proporcional i raonable per l’educació ordinària.

Després d’un llarg procés, el 16 de desembre del 2020[11], la sala contenciós administrativa del TSJ va dictar la famosa sentencia del 25%. Malgrat només va estimar parcialment les demandes de l’Advocacia de l’Estat, sí va declarar:

«l'obligació de la Generalitat de Catalunya d'adoptar les mesures que siguin necessàries als efectes de garantir que, als ensenyaments compresos al sistema educatiu de Catalunya, tots els alumnes rebin de manera efectiva i immediata l'ensenyament mitjançant la utilització vehicular normal de les dues llengües oficials en els percentatges que es determinin, que no podran ser inferiors al 25% en un i altre cas»

Emparant-se en la inacció de la Generalitat davant de les sentències de 2012, el Tribunal va imposar aquesta exigència concreta a l’Administració. El govern català va mirar d’apel·lar, una vegada més, al Tribunal Suprem, però, en aquesta ocasió, aquest va negar-se a avaluar el fons de l’assumpte, desestimant el recurs per providència el 18 de novembre de 2021[12].

1.4 El Decret-llei 6/2022 i la Llei catalana 8/2022: el nou Projecte Lingüístic dels centres catalans

La Generalitat, aleshores, va canviar d’estratègia. Enlloc de persistir en una batalla judicial, ja perduda a tots els efectes, va optar per modificar el marc legislatiu.

L’enèsima reforma de la Llei Orgànica d’Educació (LOE), operada pel Llei Orgànica 3/2020, de 29 de desembre, popularment coneguda com la LOMLOE, va suprimir la referència al text legal del castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a España, introduïda durant l’anterior govern de Rajoy (2011-2018). Aquest fet va ser aprofitat per la Generalitat per aprovar el Decret-llei 6/2022, que fixa els criteris per aprovar els plans lingüístics dels centres i la Llei catalana 8/2022, de 9 de juny, sobre l’ús i aprenentatge del català i de les llengües oficials a l’ensenyament no universitari.

Anem a pams. El canvi operat per la LOMLOE, la supressió al castellà, com a «llengua vehicular» de l’ensenyament a Espanya, no té tanta importància com pugui semblar. Fixem-nos que les sentències de 2012, tant la del TSJ com la del TS, es produïren sota una versió de la LOE que tampoc recollia aquesta expressió.

Pel que fa a les dues normes catalanes de 2022, aquestes obren la porta a un marc jurídic en què cada centre escolar ha de dissenyar un projecte lingüístic propi, que respongui a les seves concretes circumstàncies sòcio-lingüístiques. Això, val la pena aclarir-ho, no significa atorgar arbitrarietat a la direcció, al claustre o al consell escolar, per decidir quins percentatges de llengües s’imparteixen.

Cada centre gaudeix, doncs, d’un marge per donar més o menys protagonisme a les llengües cooficials i estrangeres, sí, però la seva decisió s’ha de basar en les necessitats de l’alumnat. En un hipotètic centre on els estudiants tinguessin problemes per aprendre el castellà, se li podrien atorgar més hores a aquest idioma, però, si, com és habitual, ens trobem en l’escenari contrari, la normativa obliga a privilegiar el català.

1.5 De nou al Constitucional

Amb el Decret-llei 6/2022 i la Llei catalana 8/2022, quedava desactivada la prescripció del 25%, ja que la sentència del 2020 s’havia basat en un marc legal anterior, ara modificat per aquestes normes i l’alteració de la pròpia LOE, per les Corts espanyoles. Els tribunals ordinaris no poden anul·lar una norma amb rang de llei[13], però sí poden elevar una consulta sobre la seva constitucionalitat, al Tribunal Constitucional, l’anomenada qüestió d’inconstitucionalitat.

El TSJ català va optar per aquesta via. El 9 de setembre de 2024, el TC dictava una nova sentència[14] que avalava la constitucionalitat tant del Decret-llei 6/2022 i com de la Llei catalana 8/2022, així com, per extensió, el rol protagonista del català a l’ensenyament a Cataluña. De nou, però, la sentència demanava, amb una notable ambigüitat, que el castellà gaudeixi d’una presència decent, per tal de garantir el seu aprenentatge.

1.6 Tantes voltes per acabar al mateix lloc: centre a centre

Davant la sentència del constitucional, el TSJ només ha pogut acceptar que no pot demanar un 25% de castellà de manera automàtica a tots els centres catalans. A partir d’aquest moment, el control ha de ser individualitzat, perquè també ho és l’organització lingüística dels centres. A més, cal que es produeixin demandes individuals contra el centre, impugnant el seu projecte lingüístic, perquè se’n produeixi la revisió judicial. En absència d’aquestes demandes, els tribunals no pot actuar contra les disposicions lingüístiques de cap escola o institut. Val a dir, però, que les coses no han canviat tant...

Per entendre’ns, ara el procediment discorre de la següent manera. Cada família que consideri vulnerat el dret a l’aprenentatge del castellà dels seus fills pot impugnar el projecte lingüístic del seu centre educatiu al Jutjat Contenciós Administratiu competent per la zona o municipi. Aquest prendrà una decisió, seguint els criteris del TSJ –a més, contra la seva decisió, com a tribunal de primera instància en el cas, hom pot interposar, davant del mateix TSJ, un recurs d’apel·lació. En poques paraules, el criteri del TS manté la seva preeminència pràctica i aquí és on la qüestió es torna especialment polèmica.

Davant dels centres que han vist el seu pla lingüístic impugnat, el TSJ bàsicament ha mantingut el criteri del 25%. Ja no l’expressa, és clar, en aquests termes, però persisteix en imposar indefectiblement que el centre afectat imparteixi o matemàtiques o ciències en castellà, per donar una justa presència al castellà. Tantes volves i hem acabat quasi bé al mateix lloc.

En paral·lel, el TSJ va anul·lar el Decret 91/2024, que aprovava el reglament del Decret-llei 6/2022 i de la Llei catalana 8/2022, a la seva sentència del 8 de setembre de 2025[15]. Una nova decisió polèmica.

A diferència de les normes amb rang de llei, les normes reglamentàries, sí poden veure’s anul·lades pels tribunals ordinaris. El TSJ no podia atacar directament ni el Decret-llei 6/2022 ni la llei 8/2022, s’havia de limitar a demanar al Constitucional un pronunciament sobre la seva adequació a la Llei Suprema. Paradoxalment, malgrat el constitucional havia avalat la constitucionalitat d’aquestes normes de 2022, fent-les inatacables per via directa, el TSJ manté que el seu reglament del 2024 continuava marginant el castellà i que, per tant, esdevé il·legal. En conseqüència, en va dictar la nul·litat.

1.7 Les darreres novetats: l’aute del 30 de març

Tant les sentències individual sobre plans lingüístics d’instituts, como, més important encara, la sentència contra el Decret 91/2024, han estat recorregudes al Tribunal Suprem, per part de la Generalitat. Independentment del cas judicial, quan passa això, la llei autoritza el tribunal que ha estat recorregut a fer tres coses: a) deixar en suspens la sentència, fins que arribi la resposta definitiva, per entendre’ns, no fer res; b) deixar-la en suspens, però prendre mesures provisionals que assegurin la viabilitat de la seva execució en cas que la confirmi el tribunal superior; i c) executar provisionalment la sentència.

Aquest darrer pas, tot i que, com diem, està permès per la llei, té els seus riscos. Si després el tribunal de més rang contradiu el tribunal de la sentència recorreguda, caldrà desfer la feina feta i, tot sovint, pagar indemnitzacions. Per aquest motiu, els tribunals, en general, es mostren prudents. A més a més, quan es tracta d’un plet on intervé una altre poder de l’Estat, sigui central o territorial, es pot dir que hi ha una norma no escrita d’aplicar un plus addicional de prudència –amb això tampoc pretenem afirmar que cap sentència contra l’Estat o una Comunitat Autònoma hagi estat abans objecte d’execució provisional, però són casos rars, especialment, si contenen una elevada càrrega política.

Doncs bé, mitjançant un aute judicial, el passat 30 de març, el TSJ va instar a l’execució provisional de la sentència que anul·lava el Decret 91/2024. ¿Què implica això? Podem tranquil·litzar a la comunitat educativa dient que més aviat poca cosa. Certament facilita que, aquelles famílies que vulguin, continuïn impugnant els projectes lingüístics de cada centre. Som conscients que això no és pas poca cosa pels afectats directes, però l’aute del 30 de març no es tradueix en cap canvi d’abast general per tots els centres.

2. Valoració i crítica de les decisions judicials

El somni de la Il·lustració, allò que les normes legals siguin d’una claredat tant aclaparadora que no només el jutge es limiti a ser la boca de la llei, sinó que tothom pugui interpretar-la, s’ha rebel·lat impossible. Com a construcció lingüística, un text legal troba limitacions de tota mena. Les paraules no sempre són inequívoques, la casuística de situacions reals tendeix a l’infinit i, més important encara, els preceptes legals s’han d’interpretar buscant una coherència global del conjunt de les lleis i normes vigents, d’aquí que parlem d’un «ordenament» o «sistema» jurídic.

Per tant, la tasca d’aplicació de la llei demana de qualsevol jutge una interpretació prèvia dels enunciats, tant en abstracte, com aplicats al supòsit concret que té al davant. A partir d’aquí abans de criticar una decisió judicial, cal demanar-se què distingeix la qualitat argumental de la interpretació jurídica.

En termes planers, la resposta més breu és la racionalitat de l’argumentació. Una racionalitat que cobreix dos esferes. Per una banda, al decisió judicial ha de guardar coherència amb la lletra de la llei aplicable i amb els criteris interpretatius unificats pels altres tribunals, per tal de garantir el dret a la seguretat jurídica. Al costat d’aquesta vessat interna de la coherència judicial, trobem també una vessant externa, és a dir, la necessitat que la decisió adoptada pel tribunal respongui a les circumstàncies de fet que li són plantejades en el cas. D’altra banda esdevé arbitrària[16] i insuficientment motivada.

L’actitud del TSJ català superar la primera part del filtre. Certament, el TC ha estat contundent, tant amb sentenciar sobre l’Estatut com més recentment al 2024, que la preferència del català al sistema educatiu del Principat és una opció constitucionalment vàlida, sempre que no posi en perill l’aprenentatge de l’altre idioma oficial, el castellà.

A partir d’aquí els termes semblen prou clars. El TSJ o qualsevol òrgan judicial competent podria, efectivament, plantejar una revisió i correcció del marc lingüístic de les escoles catalanes, si l’aprenentatge del castellà es trobés en perill. Més encara, si l’Administració és negués a establir mesures concretes per garantir l’aprenentatge de l’idioma, si hipotèticament se’n dificultés o s’impedís l’aprenentatge, l’òrgan judicial podria veure avalant per fer allò que en termes col·loquials podem descriure com una invasió de competències. Ergo, podria dictar pel seu compte les mesures concretes, com ara prescriure un mínim d’hores en castellà, tant en un abast general, com per situacions concretes.

Aquí és on el procedir del TSJ català esdevé qüestionable. La seva decisió de 2012 dona per bo que les dues hores de castellà curricular, impedeixen l’aprenentatge del castellà, sense recolzar-ho en cap dada sociològica, estudi o prova empírica que li doni suport.

No menys rellevant és assenyalar que trobem la mateixa carència al seu plantejament de la solució. La imposició del 25%, avui transformada en «matemàtiques o ciències també en castellà», tampoc respon a criteris pedagògics o d’aprenentatge que assegurin que aquestes hores addicionals són suficients per corregir un hipotètic problema d’aprenentatge d’un idioma. Per què un 25% i no un 35% o un 40%? Per tant, diagnòstic i cura incorren en la mateixa arbitrarietat: no es motiven sobre els fets.

En última instància, no podem obviar que el TSJ ha persistit en mantenir de facto el criteri del 25% per tots els centres, obviant la sentència del TC de 2024. A les pàgines d’aquesta no es reiterava únicament un aval a la preeminència del català, sinó també el nou marc legislatiu individualitzat a cada centre. De bones a primeres, això s’hauria d’haver traduït en un disseny de criteris específics de control, segons la diversitat de realitats sòcio-lingüístiques de l’escola catalana. La racionalitat d’aquests hipotètics criteris s’hauria d’haver condicionat a l’avaluació concreta de si l’aprenentatge d’un idioma es troba en perill de veritat.

Contra la disposició del Constitucional, el TSJ., amb l’aval del TS, ha procedit en el sentit contrari. Enlloc d’individualitzar els criteris d’avaluació del projectes lingüístics ha mantingut, de facto, un criteri estandarditzat, en la pràctica, més estret que el fixat al 2020. Al cap i a la fi, l’exigència genèrica d’un 25% deixava llibertat per assenyalar les matèries que canviarien d’idioma. En la seva versió actual, la imposició que matemàtiques o bé les ciències escurça encara més l’autonomia de l’Administració Pública, respecte al criteri anterior, alhora que contravé així l’esperit que rau a la decisió del Constitucional.

Tot respectant la presumpció d’innocència, entenem que no ens correspon fer acusacions concretes, menys encara sense proves sòlides. Ara bé, tampoc podem amagar que l’aferrissament del TSJ per augmentar les hores de castellà a les aules, forçant les directrius del mateix TC, sense haver-se provat una situació de perill pel castellà a Catalunya, afecta negativament a la confiança dels ciutadans en la justícia. Moltes persones d’aquestes contrades nostres poden percebre en rere el seu capficament s’hi troben criteris purament polítics. D’aquí que fos desitjable que els seus criteris es replantegessin o, com a mínim, s’argumentessin en uns altres termes, per mirar de refer ponts entre tribunals i ciutadans, quelcom fonamental en una democràcia que gaudeixi de bona salut.

3. Gairebé unes conclusions

A la seva sentencia del cas relatiu a certs aspectes del règim lingüístic a Bèlgica (1968)[17], el Tribunal Europeu de Drets Humans va concloure que no existeix pròpiament un dret a ser educat en un idioma matern, en països que estableixin règims educatius diferenciats territorialment per les seves comunitats lingüístiques. Acadèmicament, aquesta afirmació ha estat matisada, conforme s’ha pres consciència de la realitat lingüística de, per exemple, les comunitats indígenes d’Hispanoamèrica i Nord-Amèrica. Sense un dret a l’aprenentatge de l’idioma, en casos, com aquests les llengües s’extingeixen.

Com podem veure, la llibertat d’un Estat i, per extensió, dels seus territoris políticament autònoms per definir el seu règim lingüístic només troba un límit: la conservació dels idiomes. Hem insistit que el castellà no es troba en perill a Catalunya i, encara menys al món, on, considerant la davallada de natalitat xinesa, alguns experts afirmen que al 2050, podria esdevenir la llengua més parlada.

No cal dir que aquesta realitat no pot traduir-se en una actitud hostil ni vexatòria envers els seus parlants a Catalunya. Ara bé, si assumim el principi que tota llengua té dret a ser conservada i transmesa, tots els habitants del Principat hauríem d’assumir com a vàlides l’adopció de mesures per protegir l’idioma català, que segons tots els indicadors va de mal en pitjor, dècada rere dècada. No es tracta d’anar contra ningú, sinó de garantir la pervivència d’una llengua i la riquesa cultural, social i, per què no dir-ho, personal que representa.

El consens social entorn la immersió lingüística va començar a esquerdar-se a finals de la primera dècada del nou mil·lenni. Això s’ha reflectit visiblement a la composició del nostre Parlament. No podem pas analitzar aquí les causes últims d’un fenomen social tan complex. Ara bé, sí defensem la necessitat d’assolir un nou consens. L’idioma no pot ser un constant cavall de batalla entre veïns. Més enllà de la batalla judicial, trobem que hi ha molt d’espai per sortir de la trinxera i buscar un diàleg sensat que doni peu a un nou consens que protegeixi el català en un marc de pau social.

En poques paraules, més enllà dels tribunals, ara, com sempre, és un bon moment per fer política, la bona política que edifica societats, enlloc d’escapçar-les.

[1] La Declaració Universal de Drets Lingüístics va ser aprovada a Barcelona, al sí de la Conferència Mundial de Drets Lingüístics, celebrada a la Ciutat Comtal, entre el 6 i el 9 de juny de 1996. Malgrat, en un sentit estricte, la iniciativa va partir del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics de l’International PEN Club i el CIEMEN (Escarrer International Center for Ethnic Minorities and the Nations) va comptar amb el suport polític i tècnic de la UNESCO, que va fer-ne seus els plantejaments expressats. De fet, la pròpia organització ja ha expressat de manera tàcita el valor de la riquesa lingüística a diversos documents, com la Declaració Universal sobre la Diversitat Cultural (2001), la Convenció per la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial (2003) de París i, d’una manera més expressa, també al 2003, a la Recomanació sobre la promoció i ús del plurilingüisme i accés universal al ciberespai, on insta a prevenir la marginació digital de les llengües minoritàries.

[2] A l’apartat 2n, de l’art. 3 CE hi llegim «Les demés llengües espanyoles també seran oficials a les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts». I, encara més important, a l’apartat 3r s’afirma: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». Sembla molt difícil rebatre que promoure i garantir l’aprenentatge d’un idioma és la millor via per protegir-lo.

[3] A l’art. 9.3 CE

[4] Com a aclariment, una «sentència» és la resolució judicial per excel·lència, o, com a mínim, la més popular, ja que posa fi a un judici. Com les sentències, un «aute judicial» ha d’estar argumentat, però la finalitat d’aquesta resolució no és finalitzar un judici, sinó es prendre decisions dintre del procediment, com ara l’admissió de proves, o bé si convé fer-ne el tancament (sobreseïment) o denegar l’admissió d’una demanda, querella o recurs. Per últim, les providències, es vinculen a presa de decisions senzilles, més o menys com les dels autes, però on la necessitat de motivació és menor o fins i tot inexistent.

[5] STC del Ple, nº 31/2010, de 28 de juny, ponent, María Emilia Casas Baamonde.

[6] Les sigles «FJ» o «FD» responen, respectivament, a «Fonaments Jurídics» o «Fonaments de Dret», dues expressions utilitzades indistintament pels tribunals per organitzar numeralment els seus arguments jurídics, en contraposició als «Fets» (F) o «Fets Provats» (FP).

[7] Vegeu el portal web del Departament de Política Lingüística i l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) per aprofundir en aquestes dades. Enllaç (06/04/2026).

[8] STSJ de Catalunya, Sala Contenció Administrativa, Secció 5ª, nº 330/2012, de 29 de maig, ponent Joaquin José Ortiz Blasco [Roj: STSJ CAT 7779/2012].

[9] STS de la Sala Tercera, Secció 4ª, nº recurs 3011/2012, de 24 de setembre de 2013, Ponent Ramon Trillo Torres. [Roj: STS 4830/2013].

[10] Vegeu, entre d’altres, Economist&Jurist. (2012/03/09). El TSJC manté la immersió lingüística tret d’alguns casos. Enllaç (06/04/2026)

[11] STSJ de Catalunya, Sala Contenció Administrativa, Secció 5ª, nº 5201/2020, de 16 de desembre, ponent Eduardo Paricio Rallo [Roj: STSJ CAT 8675/2020].

[12] Providència del TS de la Sala Tercera, nº procediment 1676/2021 de Recurs de Cassació, del 18 de novembre de 2021, ponent, Rafael Toledano Cantero.

[13] Són normes amb rang de llei les lleis –estatals o autonòmiques–, els Decrets-llei i els Decrets-legislatius. Els darrers, quan són aprovats pel govern de l’Estat, porten el mot «Reial» al davant. Aquestes normes i els tractats internacionals no poden ser revisats pels tribunals ordinaris, al nostre marc constitucional. Només el TC pot valorar la seva legalitat constitucional. Per contra, les normes amb rang reglamentari: Reials Decrets, Decrets autonòmics, Ordres de ministeris o conselleries, Acords de Govern o circulars sí poden veure’s sotmesos a una avaluació sobre la seva legalitat per tots el tribunals.

[14] STC, Sala Segona, nº 108/2024, de 9 de setembre, ponent Enrique Arnaldo Alcubilla.

[15] STSJ de Catalunya, Sala Contenció Administrativa, Secció 5ª, nº 2949/2025, de 8 de setembre de 2025, ponent Marcos Amor Bayona [Roj: STSJ CAT 4624/2025].

[16] Sobre la prohibició d’arbitrarietat o interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics (art. 9.3 C.E.), podeu veure, entre d’altres, la STC del Ple, nº55/2021, de 15 de març, ponent Pedro José González-Trevijano Sánchez, FJ 1r.

[17] STEDH 1474/62, de 23 de juliol de 1968, en el cas relatiu a certs aspectes del règim lingüístic a Bèlgica.