Segons dades de l’Agència Europea pels Drets Fonamentals (2017), 9 de cada 10 persones que han patit agressions a Europa per motius d’odi o discriminació no denuncien els fets. A Barcelona, això també passa. En molts casos les persones víctimes de delictes d’odi i de discriminació no se senten com a tal, no saben que poden denunciar-ho o no s’atreveixen a fer-ho per manca de confiança en les administracions o els cossos policials. A vegades tampoc denuncien perquè no saben a on dirigir-se.
A Barcelona s’han identificat 37 entitats i administracions públiques que actualment ofereixen serveis per atendre a les víctimes de delictes d’odi i de discriminació. Aquest serveis es recullen per primer cop en un catàleg elaborat per l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC) juntament amb la consultora social Spora Sinergies i la col·laboració de Sos Racisme i el finançament de la Direcció de Drets de Ciutadania i Diversitat de l’Ajuntament de Barcelona. El catàleg sorgeix de l’estudi L’abordatge dels delictes d’odi i les discriminacions a Barcelona, en el qual s’han enquestat a 125 entitats i serveis públics a la ciutat, així com persones expertes i representants d’organitzacions de referència i víctimes de delictes d’odi i discriminació.
Com són els serveis?
Malgrat totes les entitats i serveis analitzats intervenen sobre els delictes d'odi, el 42,9% manifesta que aquesta no és la seva funció, mentre que per un 26,2% no és la prioritària, i per un terç (31%) és la seva tasca principal.
Pel que fa als col·lectius atesos, les organitzacions i serveis enquestats atenen majoritàriament a persones en situació de pobresa i exclusió social (40,5%), seguit de les que pateixen problemes de salut mental (31%), dones (28,6%), persones nouvingudes (26,2%) i col·lectius LGTBQI (21,4%).
Cal avançar cap a la professionalització i la coordinació
L’estudi conclou que a Barcelona encara hi ha camí a recórrer en la professionalització i la coordinació d’aquests serveis per assegurar una atenció adequada a les víctimes d’actes discriminatoris. Segons l’estudi, el 40% de les entitats no coneix l’Estatut de la Víctima, on es recullen els drets que emparen a les persones que pateixen qualsevol tipus de delictes. El 35% desconeix els articles del Codi Penal on es tipifiquen els delictes motivats per odi i discriminació i menys d’un terç compta amb professionals específics per tractar aquestes casos.
Derivació o servei integral
L’atenció a les víctimes requereix una atenció integral i multiplicitat de recursos que a Barcelona una sola entitat no pot oferir i per tant ha de derivar el cas. Aquesta derivació, depenent de la situació, es fa a altra entitat de referència o bé a instàncies policials o judicials.
La derivació és l’acció més comú quan les entitats detecten casos de delictes d’odi o discriminació (66,7%). Aquesta dada il·lustra que les entitats, generalment, es centren en l’atenció psicosocial (50%) i faciliten informació bàsica (47,6%), però no poden donar resposta a totes les necessitats que les víctimes d’un delicte d’odi requereix com és l’assessorament legal i l’accés a serveis de protecció.
Les entitats són el principal marc de seguretat de les víctimes
Aquesta és una de les característiques més destacades per part de les víctimes entrevistades a l’estudi. Per a moltes d’elles, les entitats representen l’únic espai on poden verbalitzar la seva experiència sense por a ser qüestionades. Establir aquest vincle de confiança és fonamental per a poder fer un bon acompanyament i engegar la resta d’accions que assegurin l’exercici dels drets de les víctimes.
Una cobertura legal deficient i manca de claredat conceptual. LLibertat d’expressió, discurs d’odi o delicte d’odi?
El principal mecanisme sancionador de les conductes discriminatòries o motivades per l’odi en el marc legal actual és el Codi Penal[1]. El recorregut d’una denúncia per aquesta via té unes conseqüències sovint negatives per les persones que han estat víctimes (notablement la revictimització) i requereixen d’uns recursos i un acompanyament que no està a l’abast de la majoria d’elles o que simplement no ofereixen els serveis per a víctimes.
D’altra banda, la redacció de l’articulat del Codi Penal que tipifica el discurs d’odi punible o delicte de discurs d’odi està marcat per la vaguetat en les definicions i dóna un ampli marge d’interpretació.
La manca d’una única definició consensuada de delictes d'odi i la frontera entre el dret fonamental de la llibertat d’expressió i del discurs d’odi limiten la capacitat d'acció davant les agressions i discriminacions.
D’acord amb les participants a l’estudi s’haurien de elaborar lleis específiques per la protecció de cada col·lectiu (com les que existeixen per a la violència masclista o per a garantir els drets de les persones LGTBQI) o bé una llei integral sobre delictes d’odi i comportaments discriminatoris.
Principals recomanacions de les persones participants a l’estudi
- Creació de protocols estandaritzats de coordinació entre entitats i agents i crear una estratègia integral i transversal d’abordatge de la problemàtica.
- Millorar i ampliar la cobertura legal.
- Millorar la prevenció a través de la sensibilització i l’educació en tots els àmbits i totes les institucions socials: escoles, llocs de treball, hospitals, entitats, cossos policials i estaments legals, etc.
- Anar més enllà de la denúncia: crear estratègies d'atenció de les persones víctimes i de reparació de danys no només centrats en la denúncia, posant el focus en l'ajuda mútua i el suport moral i psicològic.
Estudi
L’estudi és part del projecte “Com responem als delictes d’odi? Anàlisi situacional, mapatge de serveis per víctimes i eines per la intervenció” realitzat per l’IDHC de la mà de la consultora social Spora Sinergies (autora de l’estudi), amb la col·laboració de SOS Racisme Catalunya i el finançament de la Direcció de Drets de Ciutadania i Diversitat de l’Ajuntament de Barcelona.
[1] Actualment s’està tramitant una llei administrativa per la sanció de la discriminació i l’odi contra el col·lectiu LGTBQI
