“El dret humà al asil s’ha pervertit de forma interessada i s’ha acabat convertint en un privilegi que concedeixen de forma graciable els Estats”

Hi ha molts factors involucrats en aquesta tragèdia de persones que fugen de la guerra cap a Europa. Podries indicar-nos la distinció, des del punt de vista legal, entre migrants, refugiats, asilats i desplaçats?

Primer de tot és important aclarir que migrar és un dret humà reconegut a la Declaració Universal de Drets Humans Emergents i que les persones pertanyents a un o altre grup tenen aquest dret.

Migrants són aquelles persones que decideixen deixar el seu Estat, en principi de forma voluntària, per diversos motius com, per exemple, per qüestions econòmiques. Refugiats són aquelles que fugen dels seus Estats degut a la persecució que pateixen per motius polítics, sexuals, religiosos, per les seves opinions, etc. ja que les seves vides o les dels seus familiars corren perill. I la persona que té la condició de refugiat pot sol·licitar l’asil. Refugiat és una condició i l’asil és el dret que tenen a ser protegits per tercers Estats. Desplaçat és aquella persona que ha d’abandonar la seva residència per diversos motius però que no pot creuar la frontera del seu Estat i es troba atrapat en el territori de l’Estat que l’està perseguint.

En termes jurídics, quina responsabilitat tenen els països de la Unió Europea d’acollir als refugiats que estan arribant ara a Europa? I explica’ns si aquesta responsabilitat és igual en el cas de les persones que migren per raons econòmiques.

Considero que el dret d’asil és un dret humà que s’ha pervertit de forma interessada is ‘ha acabat convertint en un privilegi que concedeixen de forma graciable els Estats. Hauríem de recuperar la seva essència com a dret humà i plantejar que tota persona que és perseguida pel seu Estat d’origen és un refugiat al que se li hauria de concedir l’asil. Aquest plantejament aconseguiria acabar també amb el manipulable concepte de les quotes. No haurien d’existir quotes pels asilats. S’és refugiat o no i en funció d’això els Estats han de concedir l’asil, sense determinar el número.

La responsabilitat de l’Estat és cap aquelles persones que fugen perseguides per diverses raons. Si considerem que existeix el dret a lluitar per una vida digna, hauríem d’entendre que existeix el dret a migrar per la raó que sigui. Sobretot, tenint en compte que molts dels migrants econòmics es veuen obligats a abandonar els seus Estats degut a les polítiques econòmiques dels Estats occidentals que han explotat els seus recursos naturals, recolzant a dictadors que afoguen a la seva població i per imposar condicions econòmiques que són inaguantables. Per tant, darrera d’algunes migracions econòmiques hi ha una clara responsabilitat dels països “occidentals”.

Davant la crisis de refugiats s’ha despertat una onada de solidaritat que, en el cas d’Espanya, ha portat a que es creï una xarxa de municipis d’acollida i moltes famílies s’ofereixin per acollir a les persones refugiades a les seves llars. Això és factible?

És important la solidaritat que s’ha despertat entre la població civil, però això no és suficient. La reacció, les mesures i els compromisos han de ser institucionals. Fan falta mesures estructurals que correspon assumir als Estats.

Pot ser que les famílies acullin a refugiats per abans han d’arribar al territori nacional i això és una decisió de l’Estat. També el compromís hauria de ser amb les persones que estan en trànsit. Oferir ajuda a les persones que es troben a la frontera amb Alemanya, Hongria, Àustria...

Com contempla la legislació europea el dret a l’asil i en què es diferencia de l’adoptada en altres llocs del món?

Contempla l’asil de forma restrictiva i no preveu, com a Amèrica Llatina, que es pugui sol·licitar en les ambaixades del propi estat en el territori del conflictes. Per això, la gent ha d’arribar i trepitjar un Estat europeu per sol·licitar l’asil.

A Europa el dret d’asil es regula com un privilegi i per això s’estableixen quotes. Això vol dir que si es superen les quotes i una persona és perseguida i tem per la seva vida, ja no es podrà demanar aquesta protecció... Aquest plantejament és contrari als drets humans. El discurs dels drets humans estableix una correlació entre drets i deures, la concessió de privilegis és d’àmbit assistencialista i topa amb un plantejament que protegeix de forma efectiva el dret a una vida digna de ser viscuda.

Es pot sancionar legalment les actuacions de països com Macedònia o Hongria en contra dels refugiats (camps de detenció, ús de força policial excessiu, ús de gasos lacrimògens, etc.), o per ser actuacions fetes en el marc de la seva jurisdicció s’han de respectar?

Entenc que perfectament es poden sancionar ja que per sobre de la sobirania de l’estat i de l’ordre públic de cada estat hi ha els drets humans i el dret a viure una vida digna. El principi del respecte de la dignitat humana i el principi de no discriminació prohibeix realitzar accions que no aplicaries i no les podries aplicar als teus propis nacionals. Els estats són responsables de les seves actuacions i de les seves omissions. Si no se’ls hi dóna assistència a les persones que volen entrar a les nostres fronteres perquè estan sent perseguides en els seus llos d’origen, s’estan violant normes bàsiques contingudes en multitud de tractats internacionals en matèria de drets humans. Podríem denunciar aquestes omissions davant dels comitès de garantia d’aquests tractats.

Quin creus que ha de ser el paper que ha de jugar l’Estat espanyol en aquesta crisis, tenint en compte que és un dels països de la UE que menys sol·licituds d’asil concedeix?

El paper seria reivindicar el dret a la memòria i recordar el que va passar durant la guerra civil espanyola amb les persones que van fugir i valorar com van ser acollides en altres estats europeus i d’Amèrica Llatina. Si Espanya no vol protegir a aquestes persones per criteris de solidaritat, com a mínim ho ha de fer per criteris de reciprocitat: els refugiats espanyols van tenir un tracte digne en tercers Estats i es van protegir les seves vides. Hauríem de recordar als nostres governants les obligacions internacionals existents, que no poden ser desnaturalitzades per normes internes o per decisions polítiques aberrants.